Tot va començar quan molts ajuntaments de la província de València van començar a aplicar la nova taxa de residus, coneguda com a Tamer.
Aquesta taxa és obligatòria per llei i té com a objectiu que cada persona pague segons la quantitat de fem que genera. Però, com sol passar, no tots els pobles ho han fet igual ni amb la mateixa claredat.
Per això, des d’UNAE vam decidir estudiar com s’estava aplicant aquesta taxa, si era justa, si s’explicava bé i si hi havia ajudes per a les persones amb menys recursos o amb bones pràctiques ambientals.
Per a fer una comparació entre pobles, hem buscat i revisat informació pública.
Hem tingut en compte aquests aspectes:
Com es calcula la taxa: si és la mateixa per a totes les cases o depén de la grandària de l’habitatge o de les persones que hi viuen.
Si hi ha bonificacions o descomptes, per exemple, per a famílies nombroses, jubilats, persones amb discapacitat o per a qui recicle o fa compostatge.
Si la informació és fàcil de trobar a la web de l’ajuntament o al rebut, i si està explicada amb paraules senzilles.
Com s’ha informat la gent: si s’han fet reunions, notes de premsa o vídeos per a explicar-ho.
Si s’ha demanat opinió als veïns abans d’aprovar la taxa o si només s’ha decidit des del despatx.
Si la taxa segueix la normativa europea que diu que “qui més contamina, més paga”.
Buscar la informació en les webs dels ajuntaments i dels consorcis de fem.
Anotar i comparar les dades de 50 municipis de tota la província. Grans i menuts, de costa i d'interior, amb renda alta i amb renda baixa.
Fer una classificació segons tres criteris:
Transparència i claredat.
Participació ciutadana.
Enfocament social i ambiental.
En la majoria de pobles, es cobra una quota igual per a totes les vivendes, sense tindre en compte si hi viuen una o sis persones.
Alguns llocs comencen a fer-ho millor, per exemple:
Mislata té una fórmula més ajustada segons el tipus d’habitatge.
Cullera fa pagar més als apartaments turístics.
El Consorci de l’Interior (CVI) té descomptes per a qui recicla més.
En molts pobles la informació és confusa o difícil de trobar. A voltes només hi ha documents legals sense cap explicació senzilla.
La participació és molt escassa: en la majoria de casos la taxa s’ha aprovat sense preguntar res a la gent.
Les ajudes i bonificacions varien molt: alguns pobles en tenen moltes, altres cap.
És un document llarg per a especialistes o ajuntaments.
Conté:
El context i la llei.
La manera com s’ha fet l’estudi.
Els resultats de cada municipi.
Els descomptes i ajudes que s’apliquen.
Un rànquing de transparència i claredat.
Exemples de bones pràctiques.
Recomanacions per millorar.
És una versió breu, de lectura fàcil.
Explica amb exemples concrets:
Per què s’ha creat la taxa.
Quins models hi ha.
Quant paga de mitjana una família segons el municipi.
Quines ajudes hauria d’oferir cada ajuntament.
I deu bones idees que altres pobles podrien copiar.
Aquesta guia és la part més pràctica.
Explica què fer si no estàs d’acord amb el rebut o creus que hi ha un error.
Inclou:
Els terminis (tens un mes per reclamar des que reps el rebut o acaba el període de pagament).
On reclamar (a l’ajuntament o al consorci, depén del cas).
Quins documents aportar (rebuts, DNI, certificat de discapacitat, llibre de família, etc.).
Motius habituals de reclamació:
Error en el nom o la referència catastral.
Immoble buit o sense ús.
Garatge o traster sense servei de recollida.
Bonificació que no s’ha aplicat.
Càlcul incorrecte.
Notificació errònia o fora de termini.
També s’inclou un model de recurs perquè qualsevol persona el puga omplir fàcilment.